Els fures són animals molt juganers i divertits, per poder ensinistrar bé la nostra fura hem de comprendre la seva conducta. De joves aprenen a relacionar-se amb els seus companys a través del joc, solen barallar-se i mossegar-se els uns als altres. Entre ells no es fan mal ja que la pell és dura i resistent i és la seva manera d'interactuar. Quan nosaltres volem jugar amb ells reaccionen de la mateixa manera, per això hem de tenir paciència i ensinistrar-los correctament.
També és possible que ens mosseguin per por, en molts casos per moviments bruscos que provinguin d'un nivell superior al cap i encara més si vénen acompanyats d'un so agut. Aquesta reacció és d'instint natural a la natura, ja que la fura pot rebre atacs d'aus de presa i altres mamífers superiors.
Si una fura jove ens mossega la millor forma de procedir en el seu ensinistrament és aguantar l'impuls de treure la mà mentre l'huró està mossegant, ja que si la volem treure mossegar més fort, volent continuar amb el joc. El mateix passa si li peguem en alguna part del cos, un bon mètode perquè ens deixi anar és agafar-lo per la part del clatell i sacsejar-lo com faria la seva mare. Si el balanceig no funciona podem tirar-los aigua sobre el cap.
Una mala reacció pot provocar por a la nostra fura i en conseqüència que es torni més esquerp a estar amb nosaltres.
Si volem veure feliç la nostra fura haurem de jugar amb ell, ensinistrar correctament, portar una dieta completa a les seves necessitats i fer-li les revisions mèdiques necessàries.
Quan tenim un fura poruc, el pitjor que podem fer és obligar-lo a relacionar-se amb nosaltres si ell no vol. En aquests casos, el primer que hem de fer és armar-nos de paciència i sotmetre'ls a la nostra presència durant curts períodes de temps al principi que s'aniran allargant gradualment segons anem veient el que la nostra fura és capaç de tolerar. A més, és convenient que aquests moments la fura els associï amb moments agradables, per això, podem premiar-lo amb llaminadures (sempre de fur), malt, o alguna cosa que sapiguem que li agrada.
Quan no és grata la nostra presència la fura ens ho demostrarà amb alguns símptomes, com: agressivitat, fugida, esbufecs, eriçament dels cabells (sobretot a la cua), encorbament de la columna, etc. Si la seva fura té algun d'aquests símptomes, haurà de posar en marxa els mecanismes descrits anteriorment.
Els fures són animals nets per naturalesa per tant, mai defecaran a prop del seu lloc de descans ni del seu menjar. Si el que volem aconseguir és que la nostra fura faci les seves necessitats en un lloc concret, podem posar-li una mica de menjar a la resta de les cantonades i anar retirant-la a poc a poc, quan l'huró ja hagi relacionat en quin cantó pot orinar i en quin no ho farà perquè es pot trobar menjar. Si mai no ha fet les seves necessitats en el lloc escollit i no sabem com començar, el que podem fer és agafar alguna de la femta i posar-les a la cantonada triada, d'aquesta manera entendrà que aquest serà el seu lloc perquè ho faci ja que encara que es netegi, sempre queden restes que ells perceben mitjançant l'olfacte. La orina dels fures conté amoníac pel que si està rentant el terra de casa amb algun producte que contingui amoníac, per a la fura això és un senyal que significa que pot orinar en qualsevol lloc del seu sòl, així que és millor evitar aquest tipus de productes, farem servir vinagre blanc per a la neteja d'aquesta zona, això evitarà que repeteixi al mateix lloc que orino.
El període de socialització dels fures comença des del deslletament, cap a les 7 setmanes, fins als tres mesos de vida. Aquesta etapa és molt important perquè la nostra mascota comenci a conèixer tota mena de sons i animals que puguin conviure amb ell en un futur, per la qual cosa no hem de tenir aïllat la fura en aquesta fase.
Els fures no tenen sentit del vertigen i veuen molt malament, de manera que cal anar amb compte amb les finestres obertes quan comença la calor sobretot si vivim en pisos alts.
Finalment, mai no cal oblidar que els fures a la natura són depredadors pel que mai s'ha de deixar una fura sola, sense supervisió, amb un nadó o amb una persona gran que no es pugui defensar.
Escrit per: Sonia Peláez Díaz.
Especialista en Etologia Animal
NºCOL: 6115
